17 de juny 2011
Tots units pel català!!!
Mireu quin lip-dub més bonic acaba de sortir en defensa del català: lip-dup
10 de maig 2011
La Caja de Pandora
Aquest començament de mes ha sortit finalment "La Caja de Pandora" una publicació quatrimestral on-line i per descarregar que podeu trobar a http://cajadepandoramagazine.blogspot.com/
i que girarà sempre al voltant d'un únic tema, essent el primer epígraf l'Holocaust "(y sus periferias)"
.
i que girarà sempre al voltant d'un únic tema, essent el primer epígraf l'Holocaust "(y sus periferias)"
.
6 de maig 2011
Endavant
M'agrada molt la Mafalda, suposo que com a molta gent...m'agrada per que en poc espai i sovint poques paraules ens tramet molt, moltíssim, sovint lligat a una subtil i fina ironia que més d'una vegada desperta el nostre somriure.
Un dia estàvem en una
sessió de treball parlant de les diferents interpretacions que cada un pot fer d'una mateixa idea i em va fer gràcia veure com fins i tot la Mafalda s'ha trobat en aquesta situació.
Un dia estàvem en una
5 de maig 2011
Uns cops es guanya i ...
Avui he llegit unes paraules que fa molt de temps que no sentia "juntes"...
Uns cops es guanya i uns altres s’aprèn; però mai es perd.
Quants cops haurem sentit una frase similar al llarg de la nostra vida? i quantes vegades quan l'hem sentida, hem pensat que si, que sí, però que la veritat és que hem perdut!!
Uns pares, uns mestres, uns amics, uns entrenadors... ens ho han dit encertadament moltes vegades (i si us han dit el contrari, reclameu!!) quan ets petit i quan ets gran exactament... només perd aquell qui no veu més enllà, qui no sap el què ganya quan guanya i el què guanya quan perd...
Per que en el fons, del que es tracta és que sempre guanyem, per que sempre sumem... per que tot ens ensenya, les coses bones i les coses menys bones i per que no .. també les dolentes, que n'hi ha i moltes!!
Amb el pas del temps te n'adones que quan t'acostumes a que les coses et vagin massa bé, perds esperit, perds frescura, perds força, perds essència... perque no veus més enllà.. perque t'acostumes i perque creus que sempre serà així.. Quan les coses et van malament, poc o molt, hi ha alguna cosa que et fa triar entre deixar-ho ó aixecar-te i seguir i fa que sempre estiguis alerta i que valoris allò que tens i allò que aconsegueixes perque t'ha costat... perque s'ho val...
De fet qui guanya i qui perd? si som sincers tot acaba sent relatiu, jo crec que guanya qui sap trobar la part positiva i deixa de guanyar qui no la sap trobar (quanyi ó perdi...) perque com se sol dir, només la mort no té remei..i potser fins i tot això depen... i depèn per que morir és llei de natura i per tant és segura... però la nostra essència, la nostra empremta perdura i si hem viscut cada moment com si fós l'últim... tampoc perdem... per que seguim en tots aquells que ens han conegut i estimat.
Uns cops es guanya i uns altres s’aprèn; però mai es perd.
Quants cops haurem sentit una frase similar al llarg de la nostra vida? i quantes vegades quan l'hem sentida, hem pensat que si, que sí, però que la veritat és que hem perdut!!
Uns pares, uns mestres, uns amics, uns entrenadors... ens ho han dit encertadament moltes vegades (i si us han dit el contrari, reclameu!!) quan ets petit i quan ets gran exactament... només perd aquell qui no veu més enllà, qui no sap el què ganya quan guanya i el què guanya quan perd...
Per que en el fons, del que es tracta és que sempre guanyem, per que sempre sumem... per que tot ens ensenya, les coses bones i les coses menys bones i per que no .. també les dolentes, que n'hi ha i moltes!!
Amb el pas del temps te n'adones que quan t'acostumes a que les coses et vagin massa bé, perds esperit, perds frescura, perds força, perds essència... perque no veus més enllà.. perque t'acostumes i perque creus que sempre serà així.. Quan les coses et van malament, poc o molt, hi ha alguna cosa que et fa triar entre deixar-ho ó aixecar-te i seguir i fa que sempre estiguis alerta i que valoris allò que tens i allò que aconsegueixes perque t'ha costat... perque s'ho val...
De fet qui guanya i qui perd? si som sincers tot acaba sent relatiu, jo crec que guanya qui sap trobar la part positiva i deixa de guanyar qui no la sap trobar (quanyi ó perdi...) perque com se sol dir, només la mort no té remei..i potser fins i tot això depen... i depèn per que morir és llei de natura i per tant és segura... però la nostra essència, la nostra empremta perdura i si hem viscut cada moment com si fós l'últim... tampoc perdem... per que seguim en tots aquells que ens han conegut i estimat.
27 d’abr. 2011
Mediocritat vs Elegància
Els complexos per a l'individu que els pateix en primera persona generen mediocritat.
Jo mai he escoltat a ningú dir que és una persona mediocre. Podem afirmar ser uns jugadors de golf mediocres, uns blocaires mediocres o uns cuiners mediocres, però mai individus mediocres. La realitat és que tots coneixem gent mediocre. El motiu, com diria el filòsof americà Emerson, és que "tot home és sincer tot sol, la hipocresia es manifesta en quan apareix una segona persona".
Dit de forma clara i concisa, la mediocritat està estesa i acceptada en el fur intern de gran part dels éssers que ens envolten. Per molt que la immensa majoria dels mediocres s'entestin a ocultar-ho.
Per això la mediocritat és enemiga íntima de l'elegància. Perquè el mediocre busca el suport del ramat i el recer de l'acceptació aliena. L'ésser elegant, per contra, no necessita de la contínua aprovació de la resta dels mortals. És per això que els complexos són el fonament de la mediocritat.
Existeixen dos tipus bàsics de mediocres: els que actuen com mediocres i els mediocres que se senten "especials". És a dir, els que intenten dissimular la seva mediocritat refugiant-se, per exemple, en alguna afició que ells creuen envejada per la resta dels mortals. Així veiem hordes de mediocres "especials" aficionats a la moda d'extraradi, la literatura coreana, el cinema pakistanès o els sistemes operatius de codi obert, excepte Linux, inhabilitat per la seva evident popularitat o la seva falta de raresa.
El mediocre que oficia com a tal no té aquest tipus de problemes, ja que transita pel món sense prendre gaire en compte la seva handicap. No obstant, els seus complexos l'obliguen a tenir una vida mediocre, en no ser capaç de desenvolupar-se amb normalitat davant la vida i assumeix que és el que mereix o li té reservat el destí.
Però la mediocritat té algun avantatge. Perquè si en aquesta vida hi ha alguna cosa que uneix més que l'odi és precisament la mediocritat. Els mediocres són així. Déu els cria i ells s'ajunten. És el ressentiment social el que els permet fer-se forts amb la resta dels de la seva categoria. Aquest és l'únic moment en què el mediocre es revolta, no contra la seva condició, sinó contra la societat a la qual ell mateix ha entronitzat.
Mentre els mediocres "especials" intenten accedir a la normalitat apropant-se a la resta de la població amb ínfules d'éssers tocats per alguna espècie de mà divina. Parlen més del compte sempre que la conversa els pugui permetre destacar. Però en el fons els complexos segueixen aquí i, al final del dia, acaben malparlant amb la fidel companyia d'algun mediocre irredempt.
Un altre avantatge del mediocre és que la seva condició no és irresoluble. La mediocritat, parafrasejant algun savi contemporani, és una actitud. De manera que només cal superar els complexos per abandonar el camí de la mediocritat.
Jo mai he escoltat a ningú dir que és una persona mediocre. Podem afirmar ser uns jugadors de golf mediocres, uns blocaires mediocres o uns cuiners mediocres, però mai individus mediocres. La realitat és que tots coneixem gent mediocre. El motiu, com diria el filòsof americà Emerson, és que "tot home és sincer tot sol, la hipocresia es manifesta en quan apareix una segona persona".
Dit de forma clara i concisa, la mediocritat està estesa i acceptada en el fur intern de gran part dels éssers que ens envolten. Per molt que la immensa majoria dels mediocres s'entestin a ocultar-ho.
Per això la mediocritat és enemiga íntima de l'elegància. Perquè el mediocre busca el suport del ramat i el recer de l'acceptació aliena. L'ésser elegant, per contra, no necessita de la contínua aprovació de la resta dels mortals. És per això que els complexos són el fonament de la mediocritat.
Existeixen dos tipus bàsics de mediocres: els que actuen com mediocres i els mediocres que se senten "especials". És a dir, els que intenten dissimular la seva mediocritat refugiant-se, per exemple, en alguna afició que ells creuen envejada per la resta dels mortals. Així veiem hordes de mediocres "especials" aficionats a la moda d'extraradi, la literatura coreana, el cinema pakistanès o els sistemes operatius de codi obert, excepte Linux, inhabilitat per la seva evident popularitat o la seva falta de raresa.
El mediocre que oficia com a tal no té aquest tipus de problemes, ja que transita pel món sense prendre gaire en compte la seva handicap. No obstant, els seus complexos l'obliguen a tenir una vida mediocre, en no ser capaç de desenvolupar-se amb normalitat davant la vida i assumeix que és el que mereix o li té reservat el destí.
Però la mediocritat té algun avantatge. Perquè si en aquesta vida hi ha alguna cosa que uneix més que l'odi és precisament la mediocritat. Els mediocres són així. Déu els cria i ells s'ajunten. És el ressentiment social el que els permet fer-se forts amb la resta dels de la seva categoria. Aquest és l'únic moment en què el mediocre es revolta, no contra la seva condició, sinó contra la societat a la qual ell mateix ha entronitzat.
Mentre els mediocres "especials" intenten accedir a la normalitat apropant-se a la resta de la població amb ínfules d'éssers tocats per alguna espècie de mà divina. Parlen més del compte sempre que la conversa els pugui permetre destacar. Però en el fons els complexos segueixen aquí i, al final del dia, acaben malparlant amb la fidel companyia d'algun mediocre irredempt.
Un altre avantatge del mediocre és que la seva condició no és irresoluble. La mediocritat, parafrasejant algun savi contemporani, és una actitud. De manera que només cal superar els complexos per abandonar el camí de la mediocritat.
No et rendeixis...
Avui he trobat aquest poema, que tot i estar en castellà (per ser fidel a qui l'ha escrit) l'he trobat bonic i sobretot encoratjador...
No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.
Mario Benedetti
No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.
Mario Benedetti
18 de març 2011
No tinc Paraules
Llibre d’Arnal Ballester.
Veure el llibre a la web de l'autor Arnal Ballester (triar llibre)
Resum
Les úniques paraules d'aquest llibre són les del títol No tinc paraules, per tant, tota la narració es recolza en les il·lustracions. Si passes a poc a poc les pàgines i observes tots els detalls, veuràs quantes coses es poden dir sense escriure res. Així, l'il·lustrador t'invita a jugar amb ell: a l'oca, a l'amagatall, a les endevinalles, a les cartes… i et pregunta una vegada i una altra: ho has pensat bé?
Fitxa bibliogràfica
Títol: No tinc paraules
Escriptor: Arnal Ballester Arbonès
Illustrador: Arnal Ballester Arbonès
Col·lecció: Media Vaca
Editorial: Media Vaca, 1998
Núm. pàg.: 0
ISBN: 84-930221-0-1
Aquest llibre com podeu imaginar ha estat (entre moltíssims altres... hi ha gent que es dedica a això..) objecte de diferents estudis, entre ells resulta interessant el següent:
Representacions d’un món complexe.
Bellaterra Journal of Teaching & Learning Language & Literature Vol. 2, No. 1, March 2010, 17-34
Abstracte.
En els llibres destinats a nens actuen dos factors, el supòsit de simplicitat i el doble destinatari:
En el primer es pressuposa que el nen no té la maduresa intel·lectual d'un adult i per tant els temes, motius i representacions han de ser més simples. No obstant, en els estudis sobre formes de lectura i recepció, els nens es revelen com a lectors crítics i sofisticats.
El doble destinatari és el nen més l'adult que habitualment en primeres edats llegeix el llibre amb ell. Aquest adult passarà a un primer pla en aquest procés de comunicació que s'estableix entre un autor i els seus dos destinataris. Al seu torn, la indústria editorial complau amb llibres a la carta a aquest adult que selecciona, tria i compra.
Tots aquests factors xoquen amb la necessitat del nen per a formar el seu imaginari simbòlic amb històries i representacions complexes. Es planteja així com els autors-il·lustradors actuals de llibres per a nens poden fer visibles o no aquests nivells de profunditat i trobar en formats com l'àlbum il·lustrat, vehicles per mostrar significats complexos.
A No tinc paraules, l'il·lustrador tria motius com l'erotisme, l'amor, la reflexió sobre la identitat; converteix al nen en el destinatari principal d'una història que ha de construir ell mateix, i deixa que l'adult l'acompanyi. A través d’ell es pot demostrar que l'experimentació gràfica i les idees poden contenir-se en el mateix espai.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)