Mediocritat vs Elegància

Els complexos per a l'individu que els pateix en primera persona generen mediocritat.

Jo mai he escoltat a ningú dir que és una persona mediocre. Podem afirmar ser uns jugadors de golf mediocres, uns blocaires mediocres o uns cuiners mediocres, però mai individus mediocres. La realitat és que tots coneixem gent mediocre. El motiu, com diria el filòsof americà Emerson, és que "tot home és sincer tot sol, la hipocresia es manifesta en quan apareix una segona persona".

Dit de forma clara i concisa, la mediocritat està estesa i acceptada en el fur intern de gran part dels éssers que ens envolten. Per molt que la immensa majoria dels mediocres s'entestin a ocultar-ho.

Per això la mediocritat és enemiga íntima de l'elegància. Perquè el mediocre busca el suport del ramat i el recer de l'acceptació aliena. L'ésser elegant, per contra, no necessita de la contínua aprovació de la resta dels mortals. És per això que els complexos són el fonament de la mediocritat.

Existeixen dos tipus bàsics de mediocres: els que actuen com mediocres i els mediocres que se senten "especials". És a dir, els que intenten dissimular la seva mediocritat refugiant-se, per exemple, en alguna afició que ells creuen envejada per la resta dels mortals. Així veiem hordes de mediocres "especials" aficionats a la moda d'extraradi, la literatura coreana, el cinema pakistanès o els sistemes operatius de codi obert, excepte Linux, inhabilitat per la seva evident popularitat o la seva falta de raresa.

El mediocre que oficia com a tal no té aquest tipus de problemes, ja que transita pel món sense prendre gaire en compte la seva handicap. No obstant, els seus complexos l'obliguen a tenir una vida mediocre, en no ser capaç de desenvolupar-se amb normalitat davant la vida i assumeix que és el que mereix o li té reservat el destí.

Però la mediocritat té algun avantatge. Perquè si en aquesta vida hi ha alguna cosa que uneix més que l'odi és precisament la mediocritat. Els mediocres són així. Déu els cria i ells s'ajunten. És el ressentiment social el que els permet fer-se forts amb la resta dels de la seva categoria. Aquest és l'únic moment en què el mediocre es revolta, no contra la seva condició, sinó contra la societat a la qual ell mateix ha entronitzat.

Mentre els mediocres "especials" intenten accedir a la normalitat apropant-se a la resta de la població amb ínfules d'éssers tocats per alguna espècie de mà divina. Parlen més del compte sempre que la conversa els pugui permetre destacar. Però en el fons els complexos segueixen aquí i, al final del dia, acaben malparlant amb la fidel companyia d'algun mediocre irredempt.

Un altre avantatge del mediocre és que la seva condició no és irresoluble. La mediocritat, parafrasejant algun savi contemporani, és una actitud. De manera que només cal superar els complexos per abandonar el camí de la mediocritat.