Diuen que un cop hi havia un cec assegut a la porta d’uns grans magatzems, amb una gorra als seus peus i un tros de fusta on, escrit amb guix blanc, s’hi podia llegir: “Si us plau ajuda’m, sóc cec”. Un home que passava davant d’ell, creatiu de publicitat, es va aturar i va observar una estona les poques monedes que hi havia dins la gorra.
Sense demanar permís, va agafar el tros de fusta, li va donar la volta, va agafar el guix i va escriu un nou missatge. Va tornar a posar el tros de fusta als peus del cec i va marxar.
Aquella mateixa tarda, l’home va tornar a passar davant del cec que demanava almoina i la seva gorra estava plena a vessar de bitllets i monedes.
El cec que va reconèixer la seva forma de caminar, li va preguntar si havia estat ell qui havia tornat a escriure el seu cartell i sobre tot volia saber què hi havia posat.
L’home li va dir: “rés que no sigui tant cert com el teu missatge, però amb unes altres paraules”. Somriem va seguir el seu camí. Al seu nou cartell s’hi podia llegir així: “Avui és primavera i jo no puc veure-la”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada